Band of the Year

Dissabte passat vaig assistir a la presentació de la revista Casa Tomada, més que res perquè els amics Trailer hi tocaven, i perquè els vents de la rumorologia havien anunciat un canvi en el si de la banda. Curiós com és un, no hi podia faltar. Crec que també van tocar La “Costra” Brava (pequeño chiste), però a mi aquests no m’interessen, de bon rollo.
No podia, deia, imaginar quina agradable sorpresa m’esperava al segon pis del centre Flassaders de Sa Gerreria.
Ja ho he dit moltes vegades, però ara me posaré serio, perquè no pareixi que ho dic en broma. Trailer es el millor grup de Mallorca, com a poc. Ho és perquè és una banda de veritat, amb l’actitud i es bon fer que per a mi han de ser els requisits indispensables dels bons músics. En Pep Master és un visionari incansable i un artesà de la musica, apart de ser una persona coherent, (gracies, gracies!). Na Floren rebosa talent i rock n’ roll. Ho tenen tot per que funcioni, apart de 3 (ara potser 4) músics excel·lents que aporten mil matisos afegits al grup (de vegades masses matisos tal vegada, però això ja és qüestió de gusts).
Dissabte Trailer es reinventaren a si mateixos, s’han pegat una volta de rosca a si mateixos. Jo al menys ho vaig veure amb tota claritat.

Trailer han sortit de l’armari com el que son; Un grup de rock, enamorat del pop i la bossanova, que practica la religió de la experimentació i que va més enllà de la punyetera etiqueteta del “Post-Rock”. Trailer és un grup de textures. Allà sonaven vibràfons, acústiques, elèctriques, bateries, rodhes, cellos, veus, percussions. Tot val, això és lo bo. Trailer no volen ser instrumentistes d’una carta, volen ser MUSICS, així, en majúscules, i ho aconsegueixen, joder si ho aconsegueixen.
El canvi de xip es notava en tots. Un especial aplaudiment per s’amic Curro, que va tocar fantàsticament, en el seu lloc, i que s’ha aventurat amb una gran elegància en l’univers de l’experimentació i els ritmes hipnòtics. Bravo.
Vaig veure (més que sentir) en Víctor molt centrat, com mai abans. Les seves polifonies s’han simplificat, i la seva presencia ha guanyat enormement. Si en el passat vaig criticar que pareixia un guitarrista tocant el baix, ara m’he de menjar les meves paraules. En Víctor és sòlid com una roca, i en Curro ha d’atribuir la millora del seu paper en el grup a l’exercici de sobrietat i bon gust que ha fet els seu company de 4 cordes.
En David va estar discret (no sé si per volum). Però pareix ser un dels qui millor entén que a un grup no importa que toquin tots els musics a la vegada. En David surt i entre, amb suavitat i amb força, es esclau de la cançó. Però que es pugi el volum en els propers concerts, toca massa bé com per que no es senti abastament.
Mr.Oriol. No vaig sentir ni una nota del seu cello. Però mou els dits que es una passada. Esperem que en el proper concert la microfonia sigui més adequada pels instruments acústics de corda.
En Pep i na Floren han rebut masses elogis de sa meva part com per fer-ne més encara. Només dir que ells dos (o ells un, son una simbiosi) son el tronc, els ulls, el cervell de Trailer. Sense ells res seria possible. Només una critica: Que na Flo deixi de posar-se a un raconet de l’escenari. Poseu-la enmig, aprofitau la seva presencia a l’escenari, la seva veu. I pugeu el volum de les veus, punyeteros tècnics de so des collons! Que retronin d’una vegada! Es tot lo que deman.
Hail, Traileritos. Aquest serà el vostre any...

Samurais & Cowboys

Totes les coses d’aquest mon tenen un paral·lelisme; un germà bessó que complementa l’existència de cada objecte, de cada localització, de cada persona.
Es el cas dels Samurais i dels Cowboys, herois de origen i filosofia diferenciada, però de existència comuna i antagònica alhora.
Antagònica perquè els Samurais vivien en base a uns principis sòlids, com es reflecteix al Hagakure.
El Hagakure fou escrit per Yamamoto Tsunetomo (1659-1713) i es un compendi dels ideals dels Bushi (guerrers, samurais) tradicionalistes. En els anys de Tsunetomo molts Bushis depreciaven les antigues formes dels de la seva classe i s’enriquien comportaments considerats innobles per les persones civilitzades del Japó de la era Tokugawa, com el comerç. Aquesta realitat el va dur a escriure aquest llibre a on es descriu per primera vegada el Bushido (El camí del Guerrer). Un llibre molt personal i, per tant, sovint sobrevalorat pels occidentals, que el veuen com un “manual” per convertir-se en Samurai. (jajaja).
Els Cowboys que s’aventuraren a descobrir la meitat oest dels Estats Units a mitjans dels segle 18 no es basaven en principis filosòfics ni a cap codi de conducta unificat. Honor? Ni molt manco...
Aquest es l’antagonisme precisament. Però tot i això jo pens que ambdues figures representen una mateixa cosa. Homes que vivien pensant en la seva mort i en l’efimeritat de la seva vida, i per això mateix la seva vida era increïblement intensa. Me’n vaig de sa pilota? Potser. Però qualsevol persona que hagi vist “Los 7 magnificos” (The Magnificent Seven, 1960 John Sturges) i “Los 7 Samurais” (Shichinin no Samurai, 1954 Akira Kurosawa) entendrà perfectament aquest paral·lelisme. Katanes i Revòlvers, aquest seria un bon títol per a una cançó...