Back to the Roots

He decidit dedicar una estona a refrescar aquest blog, que ja començava a fer pudor (joantoni dixit).

Pero aquesta absencia ha significat que han passat coses en realitat. Moreland Cowboy ja ha començat a sonar en dues sesións d'assaig, una primera amb es Masterman Ferrer i el Melindru Quique a la sala Assaig i un segon ja amb la presencia de na Melancia Florenskins i el seu Rhodes. Que puc dir? Això pinta bé. I m'he duit més d'una sorpresa amb qualcunes cançons, que aquesta gent fa sonar més enllà de les meves expectatives.

Hi ha contacte amb en Mateu (Club Sibarita, bateria convidat a la darrera actuació de L.A.) per que vengui a ficar-nos canya amb la seva bateria. Està clar que el 50% d'una banda de rock es la puta bateria, el 35% ho és el baix i la resta s'ho reparteix l'ego restant, però això es un tema de discusió que necessita d'un blog sencer per si mateix. Qualque dia, polemics meus...
Mentres, confirmar que The Moreland Cowboy Band veurà la llum aquest proper 2006. Bon Nadal a tots.

I més coses, nostalgiques i anecdotiques en aquest cas. Demà m'en vaig al meu Wales natal, concretament al meu poble, Aberdaygledhay, a la costa oest de Pembrokeshire. I fa gairebe, mmmm, uns dotze o més anys que no hi vaig. Ja n'hi ha.
Una ocasió per veure familia, mooooolt antics amiguets, visitar es castell negre que hi ha devant els acantilats, corre per aquell infinit camp de gespa que hi ha devant ca els meus padrins (els meus gramps i Nanny, Raymond i Sylvia; ell, mariner de la vella escola, amb ancora tatuada i tot, ella, dona de postguerra, qui ha criat als seus fills, nets i bisnets, a més d'altres cosins i diversa familia. Fanera i lluitadora, i orgullosa!). Vamos, que estarà guay. Una regresió a la Moreland Village; he de dur una guitarra, sense dubte. O al manco un cuadern, o una harmònica...