Moreland Cowboy

R e c o n

2007-10-30T11:33:00.001+01:00

Sergio Molina - Quique Pérez - Michael M. - Jordi Vidal

amb passes pròpies...

2007-10-17T14:56:00.000+02:00

Feia un mil·leni que no feia cap entrada en aquest blog deixat de sa mà de deu. Més que res perque no tenia res a dir, o perque hi havia coses que fer més important que regalar-me sa meva pròpia literatura.

Han passat molts mesos d'ençà vaig començar a gestar el grup per Moreland Cowboy. Hi ha passat molta gent per aquí: començarem en Quique Pérez (Neo Tokyo, Dirty Diamonds, Empleado del mes)i jo, en es seu moment en Pep Toni Ferrer i na Floren Guillen varen donar un cop de mà per començar a arrejar les cançons en format de banda. Poc després varem tenir el plaer de comptar amb sa presència d'es fantàstic bateria Mateu Corda (Club Sibarita)qui ens va ajudar a moure cançons primerenques com "Come" i "Spectrum Shifter". Posteriorment varem decidir (en Quique i jo) que voliem fer un enregistrament de les cançons, tot i no tenir un grup solid i estable. Per això varem tenir el privilegi de compartir el projecte amb "Le crack" Toni Toledo, que ens va fer d'ingenyier, de bateria d'estudi i que fins i tot ens va atorgar ritme en el primer (i únic concert fins el moment) de Moreland Cowboy al Casino Royale, també amb la prèsencia del nostre darrer fitxatge, en Jordi Vidal (Familia López, Mañana Química) que passà a ser el nostre masterman de les tecles.
Però ha estat recentment quan Moreland Cowboy s'ha constituit definitivament amb l'entrada de l'amic i company de Sexy Sadie Sergio Molina, qui va deixar el seu Madrid natal per aventurar-se a les terres Mallorquines. Ell és el nostre flamant bateria, i ha suposat una inyecció brutal de ritme, dinàmica i rock n' roll.
Arribats a un punt vaig entendre que el só produït pels quatre anava més enyà de aquella primera idea batiada com a "Moreland Cowboy" que vaig tenir ara fa més de dos anys. Áquest grup té vida pròpia, i no depén únicament de mi. Cada un dels seus membres aporta un ingredient propi i únic. Per això hem decidit canviar el nom del projecte per un que ens reuneixi als quatre músics per igual, sense liders ni liderats.

Ara ens deim "Recon". I som un grup de Rock n' Roll. Tocarem el 21 de desembre al Teatre de Lloseta, i esperam fer-ho tremolar amb volum i energia.

Moreland Cowboy segueix, clar que si. Jo som Moreland Cowboy, i seguiré amb aquest projecte per composar aquelles cançons íntimes i pròpies que al final has de fer totsol a ca teva i que no te sentit tocar-les amb un grup.

Salut a tots.

La noche del Diablo

2007-03-26T12:01:00.000+02:00

Fotos: Eva Plasencia

La noche del Diablo (II)

2007-03-26T11:49:00.000+02:00

Fotos: Eva Plasencia

Oh, my deer...

2007-03-20T12:55:00.000+01:00

Aquest és el cartell del debut de Moreland Cowboy. El proper divendres 30 de març a mitjanit (hora bruixa) al Casino Royale @ Belle Epoque de la Plaça Gomila.
3€.

El músic de la calma

2007-03-14T13:43:00.000+01:00

Ja ho he dit moltes vegades. En Pep Toni Ferrer és un músic destacat i dotat d’una visió que transcendeix els habituals tòpics del mon sonor. En Pep cerca altres coses en la música, coses que molta gent passar per alt.
El proper dia 8 d’abril un servidor (i altres 4 amics més) tindrem l’honor i la sort de poder acompanyar el senyor Ferrer en la presentació del primer disc de Oliva Trencada en el marc del cicle Arrels, al teatre de Muro; projecte deliciós pels amants de la lírica i la musica traçada amb objectius. Com diu ell mateix “Imagineu en Jim O’Rouke, en Nick Drake o en Jeff Tweedy cantant en mallorquí i recuperant el llegat musical d’aquesta terra”.
Per aquest concert en Pep ha musicat diversos poemes i gloses de Maria Antònia Salvà, texts impressionants que s’alimenten de la musica d’Oliva Trencada.
No hi podeu faltar. Força Oliva!

Debut

2007-03-12T13:23:00.000+01:00

Tot arriba a qui sap esperar. El proper divendres 30 de març, a les 00:30 hores, Moreland Cowboy realitzarà el seu primer concert en format de banda. Serà al Casino Royale de la Plaça Gomila. Please be our guest...

Moreland: veu, guitarra, programació.

Enrique: segona veu, baix.

Jordi: tercera veu, piano, rhodes, orgues.

Toni T: Bateria, groove, feeling. No canta perquè no vol.

El Diablo en el Ojo

2007-02-04T11:20:00.000+01:00

El proper 24 de març, a les 22h el Teatre de Lloseta acullirà un concert molt especial. El Diablo en el Ojo es retroba adalt d'un escenari anys després de la seva separació. Ho feim perque ens fa ganes, moltes ganes i ens enyorem baix uns focos. We like it!

Vos esperem a tots, segur que està genial. Ja es diu que mes sap el Diable per vell que per dimoni, no? O era es dimoni?

2006-12-15T22:52:00.000+01:00

Sa meva Eva, que es una fiera fent fotos...

Premier

2006-11-27T13:10:00.000+01:00

Ja ho tenim, ja està. Moreland Cowboy ha finalitzat el seu conjunt de cançons. Es diu Premier, i son 6 cançons enregistrades al local de Sexy Sadie de ca'n Toni Toledo: I Need Someone, If We Try, Works on Summer, Spectrum Shifter, Come i Better All Watch Out.

Hem comptat amb sa col·laboració d'en Tonet per enregistrar, mesclar i editar aquesta petita joia (ejem), a on en Toni també ha tocat sa seva meravellosa bateria.
En Pep "master" Toni Ferrer ens ha regalat uns fantàstics vibràfons, i en Quique i un servidor hem acabat d'arrodonir la feina.

Es disseny es de na Eva Plasencia, i captura prou be la sonoritat de Premier.

N'hem fet 50 i els regalem, si en voleu un deixau un missatge. En queden 27, 26, 25...

Tot es culpa de My Space

2006-10-23T15:54:00.000+02:00

Tot es culpa de My Space, repetiré. Estic xerrant des vertiginós abandonament dels Blogs per part de sa comunitat artística/musical/indie/me-aburro de Mallorca. Fa mesos que veig blogs que romanen inalterables, sense entrades, sense actualitzacions (jo el primer).
I clar, jo entenc que My Space es una eina sobretot útil, però així i tot, i després d’haver obert un compte, i d’haver navegat per aquí i per allà fent amics ho considero un entorn molt més despersonalitzat que no el Blogger.
De qualque manera sa penya se menja molt més es coco a l’hora d’escriure aquí, l’escrit romandrà en certa manera, i tots volem plasmar la millor literatura (amb perdó) de la que siguem capaços. En certa manera sent una major comunicació amb els qui interactuen amb mi al blog, i al final d’això es tracta internet, no?
My Space està guai, però du menys feina a l’usuari, i potser va camí de convertir-se en un entorn per lligar, penjar fotos d’un mateix en banyador o xatejar absurdament amb emoticonos com al messenger.
Lo que mola es poder escoltar i penjar música. Això si.

Los Problemas Crecen...

2006-10-10T13:10:00.000+02:00

Aquest al·lot tan curro i apolineo es en Jordi, el nou teclista (y lo que venga) de Moreland Cowboy. Diuen que dos son companyia, tres multitud. Així doncs a partir d'ara només tocarem a estadis de futbol o petanca.
Benvingut fiera.

Sexy Sadie

2006-09-20T13:33:00.000+02:00

Ja ho sabeu, ja és oficial.
Sexy Sadie deixa de tocar com a banda que és.
I no faré gala d'un fals sentimentalisme, jo només he estat partícip d'aquesta aventura aquests darrers mesos, tot i que com comentàvem s'altre dia en Jaime i jo "pareix que fa una eternitat".

Només puc veure coses bones en aquesta situació, i perdonau que sigui egoista potser. Per ells aquest és un moment difícil, desitjat, però difícil. Però totes ses coses passen per una bona raó, i tots els canvis son per bé, al final.
Sexy Sadie son un gran grup, però encara són millors persones.

Potser la música, els fans i l'entorn han perdut un gran grup, però jo he guanyat uns grans amics, i això dura tota la vida.

Long Way Home

2006-06-15T13:13:00.000+02:00

Començam a veure la llum al final del cami. El Master Quique "Melindru" Bassman i jo mateix ens estem esforçant de valent en els darrers assajos de Moreland Cowboy. Al manco ja ens sabem les parts de les cançons!!
L'unic que enyoram es poder tenir un bateria destrossant-nos les orelles i atorgant el feeling necessari al ritme. Les bases electroniques estan bé i son molt divertides, però ni respiren ni tenen sentiments. I que és la música sino el reflexe sonor dels sentiments?
Com diu una de les notres darreres cançons: "We can feel more if we try".
Podeu estar segurs que ho intentarem...

Happy Birthday

2006-05-24T17:03:00.000+02:00

Ahir vaig fer els anys (28 espuelas). Només agrair a tots els amics i amigues les seves felicitacions i els seus regalets: Eva, Joantoni, Jordi, Puter, Pep, Joan, Melindru, Floren, Zahara, Ben, Lluna, Mao, Sil, Anu, Mateu, Toni... A tots moltes gracies. Fer-se gran no val per res si no ho pots celebrar amb els teus amics...

we can feel more if we try

2006-05-03T12:38:00.000+02:00

Far to Go

2006-04-19T12:46:00.000+02:00

Far to Go
Somehow quite near
But time will make you cope
with all this

So now keep going
So long
Couldn't dare to feel so fine
If you were not by me

Up to North

2006-04-19T12:22:00.000+02:00

Imatges dels primers concerts de la gira Translate de Sexy Sadie a Galicia, Santiago, Coruña i Vigo.
Amics, rialles, marisc i molt de Rock n' Roll.
Vagi per dit...

Up to North II

2006-04-19T11:46:00.000+02:00

Drags to Jerusalem

2006-03-29T11:19:00.000+02:00

Drags to Jerusalem
Purple Citadel
Just 10.000 miles
Drags to Jerusalem

New Band's Eve

2006-03-16T12:30:00.000+01:00

Aquest dissabte 18 de març m'estren com a nou guitarrista de Sexy Sadie, en el concert que es fa amb motiu del tercer aniversari de la sala Assaig. Tocarem només 8 o 9 cançons, ja que encara estic fent es "deberes", aprenint-me moltissims temes a un ritme accelerat.
En aquest concert tocarem sobretot un avanç del que serà el nou disc de Sexy Sadie, "Translate". No vull avançar coses, ja que sortirà al carrer amb tota seguretat es proper dia 3 d'abril, però crec que es un disc molt bo, a on en Jaime, en Toni i en Jaume han fet un contundent canvi de xip, sense deixar de ser ells mateixos. Es un disc carregat de bones cançons, arrenjades d'una manera a on sa base ritmica predomina, a on ses guitarres fan molt més que acords distorsionats. Aviat escoltareu cançons molt bones, al manco per mi, com son "My home is not a place", un tema que sona a classic, "Second to Last", Pixies meets Smashing Pumpkins o My Bloody Valentine vs. Sonic Youth, "Slow Down", Pop-Rock-Pop de extranya estructura però de grans textures, o "I'm not like you", que seria com Led Zeppelin fent una versió de At the Drive In.

Curioses descripcions, si. Però el cas es que aquestes noves cançons m'han sorprés molt agradablement, i m'han convinçut de que en aquesta nova etapa "Sexy" tocaré molt bon Rock n' Roll. Eso si me pongo las pilas, que aquesta gent toca molt bé, molt bé, molt bé...

Electrika

2006-03-15T16:43:00.000+01:00

Moreland Cowboy no ha desaparegut, ni ha mort, ni res de semblant. Les darreres setmanes les agendes, les coses de la vida i altres incògnites han propiciat un darrer mes de poca activitat, al menys de la que es veu.

Sa veritat es que aquesta aventura musical està hibernant, inactiva però viva, i ben aviat tot coincidirà de cara a retornar a sa feina amb ses cançons noves.

He passat per un petit debat intern, referit sobretot a un dilema. Resulta que la majoria de cançons les compòs a casa, guitarreta sobre bases electròniques que faig amb l’ordinador, i clar, moltes vegades tinc es dubte de si aquestes bases han de resultar component intrínsec de la pròpia cançó, o si només han de ser una primera referència a eliminar un cop sa cançó quedi arranjada per la Moreland Band, amb instruments acústics i reals. Duda cruel…

Finalment he decidit no pensar com un pureta (una vegada vaig dir que mai utilitzaria electrònica a la meva musica, clar que també vaig jurar que mai tindria telèfon mòbil!) i tirar envant amb les bases, que al final, si bé no resulten ser el principal conductor de la cançó, si que atorguen sonoritats i ambients que difícilment es podrien aconseguir sense elements com samplers i seqüenciadors. Així que he decidit donar cabuda a qualsevol element que resulti d’aportació musical, sense tenir en compte la seva naturalesa.

La meva idea es duplicar les cançons en dos ambients diferents: Un de tradicional, acústic i real; l’altre amb les bases i afegits electrònics. Cada cançó té moltes cares.
Això ens dona la idea de un ep paral·lel que podria ser anomenat “Electrika”, a on figurarien les versions més sintètiques i digitals de les cançons de Moreland Cowboy.

Paja mental? Sense dubte. Però això és lo guapo de tenir un blog…

Band of the Year

2006-01-24T12:46:00.000+01:00

Dissabte passat vaig assistir a la presentació de la revista Casa Tomada, més que res perquè els amics Trailer hi tocaven, i perquè els vents de la rumorologia havien anunciat un canvi en el si de la banda. Curiós com és un, no hi podia faltar. Crec que també van tocar La “Costra” Brava (pequeño chiste), però a mi aquests no m’interessen, de bon rollo.
No podia, deia, imaginar quina agradable sorpresa m’esperava al segon pis del centre Flassaders de Sa Gerreria.
Ja ho he dit moltes vegades, però ara me posaré serio, perquè no pareixi que ho dic en broma. Trailer es el millor grup de Mallorca, com a poc. Ho és perquè és una banda de veritat, amb l’actitud i es bon fer que per a mi han de ser els requisits indispensables dels bons músics. En Pep Master és un visionari incansable i un artesà de la musica, apart de ser una persona coherent, (gracies, gracies!). Na Floren rebosa talent i rock n’ roll. Ho tenen tot per que funcioni, apart de 3 (ara potser 4) músics excel·lents que aporten mil matisos afegits al grup (de vegades masses matisos tal vegada, però això ja és qüestió de gusts).
Dissabte Trailer es reinventaren a si mateixos, s’han pegat una volta de rosca a si mateixos. Jo al menys ho vaig veure amb tota claritat.

Trailer han sortit de l’armari com el que son; Un grup de rock, enamorat del pop i la bossanova, que practica la religió de la experimentació i que va més enllà de la punyetera etiqueteta del “Post-Rock”. Trailer és un grup de textures. Allà sonaven vibràfons, acústiques, elèctriques, bateries, rodhes, cellos, veus, percussions. Tot val, això és lo bo. Trailer no volen ser instrumentistes d’una carta, volen ser MUSICS, així, en majúscules, i ho aconsegueixen, joder si ho aconsegueixen.
El canvi de xip es notava en tots. Un especial aplaudiment per s’amic Curro, que va tocar fantàsticament, en el seu lloc, i que s’ha aventurat amb una gran elegància en l’univers de l’experimentació i els ritmes hipnòtics. Bravo.
Vaig veure (més que sentir) en Víctor molt centrat, com mai abans. Les seves polifonies s’han simplificat, i la seva presencia ha guanyat enormement. Si en el passat vaig criticar que pareixia un guitarrista tocant el baix, ara m’he de menjar les meves paraules. En Víctor és sòlid com una roca, i en Curro ha d’atribuir la millora del seu paper en el grup a l’exercici de sobrietat i bon gust que ha fet els seu company de 4 cordes.
En David va estar discret (no sé si per volum). Però pareix ser un dels qui millor entén que a un grup no importa que toquin tots els musics a la vegada. En David surt i entre, amb suavitat i amb força, es esclau de la cançó. Però que es pugi el volum en els propers concerts, toca massa bé com per que no es senti abastament.
Mr.Oriol. No vaig sentir ni una nota del seu cello. Però mou els dits que es una passada. Esperem que en el proper concert la microfonia sigui més adequada pels instruments acústics de corda.
En Pep i na Floren han rebut masses elogis de sa meva part com per fer-ne més encara. Només dir que ells dos (o ells un, son una simbiosi) son el tronc, els ulls, el cervell de Trailer. Sense ells res seria possible. Només una critica: Que na Flo deixi de posar-se a un raconet de l’escenari. Poseu-la enmig, aprofitau la seva presencia a l’escenari, la seva veu. I pugeu el volum de les veus, punyeteros tècnics de so des collons! Que retronin d’una vegada! Es tot lo que deman.
Hail, Traileritos. Aquest serà el vostre any...

Samurais & Cowboys

2006-01-18T10:49:00.000+01:00

Totes les coses d’aquest mon tenen un paral·lelisme; un germà bessó que complementa l’existència de cada objecte, de cada localització, de cada persona.
Es el cas dels Samurais i dels Cowboys, herois de origen i filosofia diferenciada, però de existència comuna i antagònica alhora.
Antagònica perquè els Samurais vivien en base a uns principis sòlids, com es reflecteix al Hagakure.
El Hagakure fou escrit per Yamamoto Tsunetomo (1659-1713) i es un compendi dels ideals dels Bushi (guerrers, samurais) tradicionalistes. En els anys de Tsunetomo molts Bushis depreciaven les antigues formes dels de la seva classe i s’enriquien comportaments considerats innobles per les persones civilitzades del Japó de la era Tokugawa, com el comerç. Aquesta realitat el va dur a escriure aquest llibre a on es descriu per primera vegada el Bushido (El camí del Guerrer). Un llibre molt personal i, per tant, sovint sobrevalorat pels occidentals, que el veuen com un “manual” per convertir-se en Samurai. (jajaja).
Els Cowboys que s’aventuraren a descobrir la meitat oest dels Estats Units a mitjans dels segle 18 no es basaven en principis filosòfics ni a cap codi de conducta unificat. Honor? Ni molt manco...
Aquest es l’antagonisme precisament. Però tot i això jo pens que ambdues figures representen una mateixa cosa. Homes que vivien pensant en la seva mort i en l’efimeritat de la seva vida, i per això mateix la seva vida era increïblement intensa. Me’n vaig de sa pilota? Potser. Però qualsevol persona que hagi vist “Los 7 magnificos” (The Magnificent Seven, 1960 John Sturges) i “Los 7 Samurais” (Shichinin no Samurai, 1954 Akira Kurosawa) entendrà perfectament aquest paral·lelisme. Katanes i Revòlvers, aquest seria un bon títol per a una cançó...

The Day After Tomorrow

2005-12-28T12:59:00.000+01:00

Encara no havia dit res de com va anar sa actuació de Satellites al passat Festival Indirama, també conegut com "La Cúpula del Trueno" de Mad Max 3, però sense na Tina Turner.
Farem una cosa, omitirem cap comentari que no vagi lligat a lo purament musical. Si, si, millor així.

Per a mi, i per sa resta dels nins segons he pogut xerrar amb ells, el concert va ser genial. Estavem molt tranquils, i tot i que feia gairebé mig any que no ens trobavem en actiu amb el grup crec que varem conectar d'allò més bé.
Els horaris dels festivals, afegits a certs canvis de darrera hora que ens varen obligar a tocar a les 21:00 hores del divendres (sempre ens passa a nosaltres això...), van fer que no poguessim tocar tot es repertori que tenien previst, però crec recordar que les 6 o 7 cançons que ferem ens van omplir a tots.

Record que Torna va ser fantastica, molt bona, especialment al final. Ens jordi ens va demanar que toquesim suau, per anar pujant poc a poc. Molt orgànica, sip.
I res, que per mi va ser genial poder tornar a tocar amb es meus nins, i es veu que a tots ens feia il·lusió, perque ens varem insultar una mica menys de l'habitual.
Esper que ho poguem repetir aviat...

Back to the Roots

2005-12-15T16:44:00.000+01:00

He decidit dedicar una estona a refrescar aquest blog, que ja començava a fer pudor (joantoni dixit).

Pero aquesta absencia ha significat que han passat coses en realitat. Moreland Cowboy ja ha començat a sonar en dues sesións d'assaig, una primera amb es Masterman Ferrer i el Melindru Quique a la sala Assaig i un segon ja amb la presencia de na Melancia Florenskins i el seu Rhodes. Que puc dir? Això pinta bé. I m'he duit més d'una sorpresa amb qualcunes cançons, que aquesta gent fa sonar més enllà de les meves expectatives.

Hi ha contacte amb en Mateu (Club Sibarita, bateria convidat a la darrera actuació de L.A.) per que vengui a ficar-nos canya amb la seva bateria. Està clar que el 50% d'una banda de rock es la puta bateria, el 35% ho és el baix i la resta s'ho reparteix l'ego restant, però això es un tema de discusió que necessita d'un blog sencer per si mateix. Qualque dia, polemics meus...
Mentres, confirmar que The Moreland Cowboy Band veurà la llum aquest proper 2006. Bon Nadal a tots.

I més coses, nostalgiques i anecdotiques en aquest cas. Demà m'en vaig al meu Wales natal, concretament al meu poble, Aberdaygledhay, a la costa oest de Pembrokeshire. I fa gairebe, mmmm, uns dotze o més anys que no hi vaig. Ja n'hi ha.
Una ocasió per veure familia, mooooolt antics amiguets, visitar es castell negre que hi ha devant els acantilats, corre per aquell infinit camp de gespa que hi ha devant ca els meus padrins (els meus gramps i Nanny, Raymond i Sylvia; ell, mariner de la vella escola, amb ancora tatuada i tot, ella, dona de postguerra, qui ha criat als seus fills, nets i bisnets, a més d'altres cosins i diversa familia. Fanera i lluitadora, i orgullosa!). Vamos, que estarà guay. Una regresió a la Moreland Village; he de dur una guitarra, sense dubte. O al manco un cuadern, o una harmònica...

Moreland's Set List

2005-11-29T18:50:00.000+01:00

I si amics. El dijous tocarem al lisboa, i me fa moltes ganes, potser més que el propi Festival Indirama, no per res, però amb tot aquest merder que s'ha aixecat, i amb sa mala baba de molta gent ,que ha utilitzat lo publicat a El Mundo com a excusa per possar-se verds els uns als altres a diferents chats, blogs i altres websites; per tot això dic, lo d'es festival no es perfila d'un rollito tan bó com en principi hauria de ser.
Al caso: Que me fa ilusió lo d'es lisboa, i tocar amb tots aquests amics (Jose Domingo, Antti, Henrik, Filippo, Nick, Jordi, Puter, Joan Petit, Pep Trailer). Però tenc un problema, i es que no estic segur del que he de tocar jo mateix. Com que no m'he pogut decidir a hores d'ara, aqui pos una llista de possibles cançons perque els pocs que entrau aqui pogueu votar. Ja sé que no coneixeu cap d'aquestes cançons, però així es més divertit, no? triar-les pel nom té es seu rollito. En vull tocar 3 o 4 de les següents:

Come
Better All Watch Out
X-Rays
It's Life, It's Better (una de Satellites que no heu sentit)
Now the Days (una altra de Satellites que potser si heu sentit)
Would'nt Dare to Touch You
Summer (aquesta és instrumental)

Esper les vostres opinons. No n'acceptaré cap d'anonima.

Boys are back in town

2005-11-17T13:24:00.000+01:00

El proper dia 2 de desembre Satellites tornen a la terra que els va veure creixer (a qualcuns més que als altres) musicalment, clar.
La cita es el festival Indirama, que organitza el company Toni Pla "el antonios", que s'ha tornat a embarcar en una aventura festivaloide d'hivern, meam com acaba això. Fa prop de 5 mesos que Satellites estem ben aturadets, per logistica i altres questions que ara no venen a cuento de res.

El fet es que en Jordi té al forn el seu projecte de "Marzipan Man", com ja es va poder veure als concerts que ens va oferir a l'espai de Ses Voltes i al bar dels amics Peter i Xisco Netweight. Encara no heu sentit "Take this wind as an advice of storms to come"?, no sabeu lo que vos perdeu...

Jordi Herrera, bizcochito suave y esponjoso.

En Puter està com una cabra, però això ja ho sabieu tots. La nostra comadreja preferida està moguent es fils de sa seva aventura personal "El Pre-Home i els seus amics imaginaris". L'amic josé canta als somnis, sempre mirant la Tramuntana, demanant-se a on van totes ses promeses. Els privilegiats ja varem tenir una mostra de les seves cançons al concert que va oferir al Cafè Lisboa. Un al·lot tan gran com alt.

No negareu que en Puter és únic...

Jo mateix també estic embullat amb el projecte de Moreland Cowboy. Avui mateix tenim la primera trobada en Pep Toni Ferrer, Don Enrique i un servidor, per començar a tocar ses cançons noves, que responen a noms com "Come", "What You Have To Do", "X-Rays" o "Better All Watch Out". Segur que anirà bé.

Moreland Cowboy rides again.

El meu bateria preferit no te projecte de cantautor, però segurament toca més que tots nosaltres junts. Pushin' up tha Beat a Demeter i a altres bandes de la City. El company Joantoni Seguí segueix essent el Funky Drumma més rockero del planeta Musica. Ho podreu comprovar el dia 2 al Indirama. Cuidado con ese bombo, que lo carga el diablo!!

Joantoni Seguí, kicking against the drums.

Into a Forest

2005-11-16T15:53:00.000+01:00

Into a forest of love
I will find my place
arrive free from worries and ghosts
they made me as I am
Should be thankful
pretty soon we won't be late
pretty soon we won't feel sorrow
pretty soon I won't be late
could'nt come earlier
have I missed something?
I missed the start of a never ending summer

"Into a Forest" Satellites (Jordi Herrera)
Foto: Lost Dolphin

Early Years

2005-11-16T11:46:00.000+01:00

foto: J. Castells

It's a long way to the top if you wanna Rock n' Roll...

With a little help from my friends

2005-11-16T10:53:00.000+01:00

Dia 1 de desembre pasen moltes coses. Es el primer dia del mes, es el dia que un servidor i es seus estimats companys de Satellites tornarem de London Town després d'uns dies d'assajos preparatoris pel concert al festival Indirama, del amigo Toni Pla. Es el dia en que també arribaran a l'illa els esperpents de Everything on Black (EOB), liderats pel nostre heroi finlandés Antti Koskinnen, per tocar també a la cita mallorquina festivaloide (el pitjor es que tornarem els dos grups junts al mateix avió, i pot ser realment dur i memorable). Es el dia en que ens visitaran, directament des de Girona, els nostres amics i campeons Jose i Txutxi de Psycoine, que passaran uns dies a villa Moreland per fer maldats i remoure la nit de ciutat.
Una data tan assenyalada necessitava d'un gran aconteixement que resumís tota aquesta convergencia de freaks a un sol punt geografic. I s'ens ha ocudit una idea.
El dia 1 de desembre, a partir de les 21:00, tenim tots una cita al Cafè Lisboa del carrer de sant Magí, per celebrar una nit de bona musica i major amistad. S'espera un "round" d'es millors (!) cantautors-pseudointelectualoides-flipaillos-de-la-vida-artistillas-hippiosos. En la palestra: Ses melodies tramuntaneres del Pre-home i els seus amics imaginaris (mr. Jimmy Bass, AKA Puter de la garriga), les tonades mojabragas d'es verro Antti-ago K. ("Let's eat som tapas now!"), les delicioses peces liriques den Jose "muchos-pelos" Psycoine ("I came in your glasses", imprescindible!) i els derroteros derrotats de Moreland Cowboy (en minúsculo Debut). El company Pep Toni Ferrer ens ha promès una interpretació arritmica i atonal del seu vibrafon (quin fantastic instrument, amics meus...), que esperam també es faci realitat. Molta musica, molts d'amics, un relatiu talent.
Remember: Cafè Lisboa, 1 de desembre, 21:00 hores.
Vagi per dit.

PD: Acabam de rebre una nova entrada a aquesta nit de bauxa i esbarjo. També comptarem amb sa desitjada presència den Joan Castells, AKA Petit, AKA, Castle Magic, AKA Lidl. Ja hi som tots, podeu tancar la porta.

Moreland Cowboy rides again...

2005-11-01T14:27:00.000+01:00

Moreland Cowboy està preparant una nova aventura musical, que esper pugui començar a estar viva ben aviat. De moment m'estic tornant loco amb 9 cançons noves, que demanen a crits ser tocades i gravades l'abans possible. Sa intenció es treballar amb diversos musics amb ganes d'experimentar i de trobar noves maneres de composar. Sa intenció es sa de prioritzar els sons i sa manera de fer-los servir a l'hora de fer una cançó. Es só es un element magic, que de vegades queda eclipsat per es tradicionals canons de la musica moderna.
Moreland Cowboy ja té el compromis i l'ajuda anticipada del bon amic Pep Toni Ferrer, lider i cara visible de Trailer (ara Trailer Quintet, possiblement sa millor banda de Mallorca now-a-days) i d'es meu melindru preferit, Don Enrique (doctor martin clavo, neo tokio, redsuns, petit...). Des d'aqui vull convidar a altres esperpents musicals a participar, si lis fa ganes, es clar. Aquest es el perfil que cercam: No volem guitarristes, ni baixistes ni teclistes ni res d'això. Volem MUSICS, es a dir, persones que no es vulguin limitar a si mateixos dins d'un rol de instrument. Aqui tothom ha de tocar-ho tot, millor o pitjor, això es lo de menys. Pero que ningú s'engani. Això no és un grup, i no farem ni camisetes ni tendrem gires ni groupies (mai n'hem tingudes realment). Aquesta és i ha de ser una vertadera societat musical, sense pressions ni horaris, ni tres assajos obligatoris setmanals. Avisats quedau. Aquesta es la idea. Estau tots convidats.

Qui és Moreland Cowboy?

2005-10-21T14:17:00.000+02:00

D'ençà era molt petit sempre m'ha fascinat es romanticisme que envolta l'entorn dels primers cowboys que varen explorar i explotar ses noves terres des centre-oest dels estats units. I si bé avui en dia tot el que envolta als americans es mal rebut per sa resta d'habitants del món (especialment entre els europeus), jo vull fer-me ressò d'altres elements que a mi em varen captivar. Elements que jo somiava quan no aixecava tres pams del terra com son recórrer immenses extensions de territori a llom del meu cavall, explorant un món que s’aventura desconegut i, alhora, ple de records i de regressions cap a un mateix. Quan era nin jo volia ser un cowboy; i m’imaginava a mi mateix calant el meu capell, cavalcant entre les muntanyes amb el meu Winchester ’57 copejant les alforges del meu cavall, i cantant cançons amb guitarra i harmònica cada nit, escalfant-me davant un foc, sota un cel d’estels impossibles.
Però qui és Moreland? Moreland es un llinatge molt antic. John Moreland era un irlandès que va arribar a Londres quan només era un nin i quan l’electricitat era la nova meravella del món modern. John cercava oportunitats i la manera de forjar una vida, allunyant-se de les precarietats i de la fam que regia a la seva terra natal. Però les coses no van ser fàcils per aquest humil jovenet. La gana el va empènyer poc a poc cap a una creixent desesperació, fins que va optar per robar una mica d’aliment de les tendes que habitualment es trobaven obertes al barri de Whitechapel, devora el moll vell de Londres. John Moreland fou detingut pels agents de policia, i va ser sentenciat a passar 3 anys en un reformatori per a joves delinqüents. El seu ingrés va marcar l’historia que aquí es conta. Si ser irlandès encara avui en dia es un gran condicionant, imagineu el que suposava en el Londres de fa 200 anys. Abans d’entrar a la gàbia, un funcionari va decidir que aquell no era un nom prou respectuós per la societat anglesa, així que pel seu compte va decidir canviar-ho pel de Young.
John Young va abandonar la seva aventura londinenca per traslladar-se a altres indrets més acollidors, i va arribar a Gales, a on finalment va trobar un lloc a on fer una família, al petit poble de pescadors de Aberdaygleday, més conegut avui en dia com Milford Haven.
Allà mateix vaig néixer jo, un dels descendents d’aquest aventurer a qui varen obligar a renunciar al seu llinatge en una mostra de clara intolerància. Un familiar va descobrir aquesta fantàstica historia ara fa tres anys, i a mi em va copejar com una maça. En aquell moment vaig entendre que era la meva obligació reivindicar el que s’havia perdut en un despatx del correccional de Londres, i d’ençà aquell dia duc el nom de Moreland dins meu, amb orgull i amb la resolució d’aconseguir que es mantingui viu. Aquell dia una part de mi va tornar néixer...
El meu nom es Moreland Cowboy.